El camp d'aterratge d'Avià s'ha reduït a una quarta part des de l'ultima vegada que hi vaig estar. El blat de moro n'ocupa la resta. Bé, encara continua sent un camp gran... respecte al que estic acostumat.
Revisió de l'Ambar, el meu parapent "escola". Crec que he de tornar a volar un temps amb l'Ambar, que te 27 m2 (2m2 més que el Cima) i es comporta més tranquil i lent.
De nou a la Vallferrera, amb un temps excel·lent i tres pics de 3000 aconseguits d'una sola vegada: Pica d'Estats (3143), Verdaguer (3133, punxa just al costat), i Montcalm (3077, a l'Arieja). El truc per aconseguir-ho: dormir el dia abans a 2500 m al peu de la Coma d'Estats.
Va donar la casualitat que aquell dissabte els francesos feien la marató del Montcalm (21ª edició). Cursa de muntanya de 42,5 km que passa pel Montcalm i l'Estats. Aquests francesos no s'estan de res, tot el camí senyalitzat amb cintes, un orientador a cada cruilla de camins, i llocs d'avituallament força interessants de tant en tant. Fins hi tot tenien llogat un helicòpter per pujar el material! A la foto s'envola del Montcalm i després sobrevola la Pica.
Sí, ja se que això no és el Montblanc..., però aquesta glacereta que voreja el Verdaguer, s'ha de travessar, i nosaltres vam preferim fer-ho amb seguretat. No ens agradaria pas relliscar, i anar a parar a la Cometa d'Estats amb la seva aigua glaçada!
Camí de la Pica, i donat que dissabte 7 passàvem per La Pobla de Segur, coincint amb el campionat acro, vaig poder convèncer fàcilment als companys d'expedició de parar a l'embassament de Sant Antoni. Vam estar poca estona, però encara vam poder veure uns quants "infinitis" de l'RR.
Diumente 8, a l'alçada de l'Estany de Sotllo, amb la clàssica vista de la Pica. Temps excel·lent tot el dia.
Potser la part més compromesa de l'ascensció, és el creuament de la petita glacera que hi ha al costat francés. Jo no volia ensurts així que tot i estar en ple agost vaig carregar els grampons, i van anar prou bé (sempre aconsellables per un 3000). La gent que no portava grampons va passar alguna pujadeta d'adrenalina en el flanqueig... També s'havia de passar per l'esquerda (rimaya) que queda entre la paret rocallosa i la glacera (fins 5 m de gruix) i algún petit sostre... vam passar ràpid per si de cas...
Les vistes del Prineu a tots els vents, des del sostre de Catalunya... a 3143 m
La foto amb la creu :-)
La baixada va ser llarga... llarga... i vam arribar a Barcelona passades les tres de la nit. Merci al company que va ser capaç de mantenir-se perfectament despert, i conduir creuant mitja Catalunya del Pla de Boet, al Clot, i després a Teià!
